La capacitat de les partícules que exhalem de mantenir-se suspeses a l'aire i de desplaçar-se depèn de la mida i de la força de l'exhalació. Això no significa, però, que ja es pugui detallar el modus operandi dels aerosols perquè hi ha molts altres paràmetres que entren en joc.

Amb el suport del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, el departament d'Enginyeria Mecànica, liderat per Alexandre Fabregat i Jordi Pallarès i en col·laboració amb companys acadèmics d'Utah i Illinois, la URV ha emprat simulacions numèriques amb un nivell de detall sense precedents per visualitzar com es desplacen els aerosols després d'un episodi de tos o un esternut. Això ha estat possible gràcies a diversos processadors i un supercomputador treballant al mateix temps.

La humitat, per exemple, gairebé sempre present a casa nostra, és un altre actor que cal tenir en compte. Una exhalació contundent, sobre el paper, té menys capacitat de recorregut. Però no té per què contagiar menys. L'estudi és útil per definir com es mou la COVID i altres malalties de transmissó aèria.

S'han publicat ja dos articles científics, però es vol anar molt més enllà per entendre com funcionen els aerosols en diferents contextos com, per exemple, a l'exterior i a l'interior. També per mesurar quin grau de rellevància assumeixen, per analitzar com i quan es produeix el contagi, aspectes com la distància interpersonal i els fluxos d'aire existents a espais tancats.

Des de la URV preveuen aprofitar també les dades del Ministeri de Mobilitat durant la pandèmia, que va monitorar els desplaçaments de 13 milions d'habitants a Espanya.